30 d’agost 2015

PICO DE TEMPESTADES (3290m)



Alçada mínima: 1957m
Alçada màxima: 3290m
Distància: 13,3 km
Temps empleat: 7h30m (parades incloses)
Desnivell + : 1308m
Desnivell - : 1308m


Aquesta era la sortida que més esperava i de més alçada de les que tenia programades i ús puc ben assegurar que no ens va decepcionar. El Pico de Tempestades (3290m) és el segon cim que trobem després de l'Aneto (3404m) circulant en sentit llevant, després del Pico Espalda de Aneto (3359m), per tant ens enfilarem fins la mateixa cresta del Massís de la Maladeta per degustar-ne les parts més altes.

El Pico de Tempestades (3290m) no presenta dificultats tècniques, però si que haurem d'estar acostumats als paisatges que formen les caigudes de vertígen que que comporta estar a tanta alçada, també a superar desnivells prolongats per pendents moderades, circulació per tarteres sense camins i algún tram de grimpada per la cresta a la part final.

Per arribar al punt d'origen, tornem al Plan de Senarta per agafar novament l'autocar que ens portarà a través de la Vall de Vallibierna al Puente de Corones. La ruta transita un tram pel Gr-11 seguint la Vall de Vallibierna fins arribar a la Pleta de Llosás, en aquest punt ens desviarem en sentit nord-est fins arribar als dos sensacionals Ibons de Llosás i per pendent destacable arribarem a l'inici del circ glaciar que queda enclotat entre l'Arista de Tempestades i el cordal que baixa de l'Aneto format pels pics de Tempestades (3290m), Margalida (3239m) i Russell (3207m).
Per aquest circ i enmig de grans blocs de pedra, anirem progressant fins arribar al cim del Pico de Tempestades (3290m). El descens el realitzarem pel mateix lloc.

Aquesta zona engloba aquests tres grans i coneguts cims del pirineu: Tempestades (3290m) - Margalida (3239m) - Russell (3207m). Tots enllaçables per una complicada cresta, tot i així, aquesta zona és bastant solitària i no la freqüenta molta gent.
El dia va acompanyar d'allò més meteorològicament parlant, estavem sols al cim en un dia de molt bona visibilitat. Quines imatges més boniques davant mateix de l'Aneto (3404m), amb la creu ben visible, la cresta per arribar-hi que sortia de sota els nostres peus, l'espectacle de la Vall de Salenques, la Vall de Corones que haviem pujat feia pocs dies, la tant coneguda com complicada Cresta de Salenques, el Pic de Vallibierna (3056m) i Tuca de les Culebres (3051m)... envoltats per un mar de muntanyes i uns paisatges tant especials que feia que ens resistissim a iniciar el descens.

En els darrers temps, hem estat dues vegades fent cims al Massís de la Maladeta, cada vegada que pujem una muntanya ens emportem propers objectius amb l'excusa per tornar-hi, en aquest cas, el Pico de Russell (3207m) és el que ens farà tornar a aquest bonic cercle glaciar.

També vull donar un agraïment a Pepa i Ezequiel de Cerler pel seu bon tracte i cura que van tenir amb nosaltres el poc temps que no estavem envoltats de muntanya. És també gràcies a ells, que varem poder aconseguir els objectius que portàvem fixats.
Amb l'ascenció al Pico de Tempestades (3290m), tanco aquest cercle d'ascencions al Massís de la Maladeta d'enguany, amb quatre ascencions en sis dies; tot i que ens va ploure un parell de dies, va haver-hi temps suficient per quedar impregnats de muntanya i de natura!



Mapa del recorregut




Mapa de relleu




Inici de ruta al Refugi de Corones




Ens endinsem per la Vall de Vallibierna seguint les marques del Gr-11. El sol ja cobreix les parts altes dels cims




Anem guanyant alçada lentament sempre seguint el curs del riu de Vallibierna




Inici de ruta molt còmode, les formes i salts que es formen al riu de Vallibierna ens distreu i facilita l'ascens




Estem apunt d'arribar a la Pleta de Llosás, en aquest punt deixem el Gr-11 que continua per la Vall de Vallibierna passant pels estanys que porten el mateix nom. Nosaltres ens dirigirem en sentit nord-est en direcció els Ibons de Llosás




Sensacional el pla que forma la Pleta de Llosás, la vorejarem per l'esquerra i de baixada hi passarem pel mig per entrenenir-nos-hi una mica




Ara si que ja guanyem alçada en un terreny de més pendent per la Vall de Llosás. El sender és fàcil de seguir, habitualment està fresat i en cas contrari, ben fitat




Arribem a l'Ibón de Llosás, envoltat per enormes parets verticals, al fons la Cresta de Llosás que protegeix aquest entorn tant feréstec








Ara ens hem de dirigir al Ibón petit de Llosás, per fer-ho seguirem el rec que comunica els dos estanys enmig d'un curt sender poc definit i bastant pedregós




Ibón petit de Llosás. A partir d'aquest punt, toca guanyar un desnivell que s'acosta als 300m en ben poca distància, canviem i ara circularem en sentit nord. Es tracta superar el resalt que ja ens permetrà veure tot el camí que ens quedarà fins el cim del Pico Tempestades (3290m)




El sender primer puja verticalment seguint el curs d'un torrent, després enllacem amb un sender fresat que en ziga-zaga ens permetrà acabar de superar el resalt




Resalt superiar, entrem al que havia estat el circ glaciar i que ara és tot pedra, envoltat per l'Arista de Tempestades a l'esquerra i el cordal que baixa de l'Aneto a la dreta. Al fons tirant a l'esquerra, s'aixeca imponent el Pico de Tempestades (3290m). Encara que sembli molt aprop, realment no ho és, encara tenim aprop de 700m de desnivell per superar enmig d'un caòtic pedregar. A partir d'aqui s'esborra qualsevol traça de camí, només tindrem múltitud de fites per orientar-nos. El millor serà que cadascú escolli el seu camí. El cim sempre quedarà visible fins que estiguem situats ben bé als seus peus




Per la nostra dreta aparèix l'espectacular Agulla sud de Russell (3095m)




Intentem aprofitar els blocs de pedra llisos sense massa inclinació per progressar millor




Seguint el cordal que baixa de l'Aneto (3404m), sempre a la nostra dreta, veiem el darrer cim d'entitat: Pico de Russell (3207) i el corredor per accedir-hi. Quedarà pendent per una altra ocasió
Henry Russell va va ser el més gran explorador dels Pirineu, descobrint-ne els seus cims i itineraris d'ascenció, els rius, torrents i fins hi tot filtracions subterrànies a part de les seves valls, comes... Moltes localitats tenen estàtues o similars als seus pobles per retre homenatge a aquest gran explorador




Nosaltres continuem amb la costeruda ascenció. A les nostres esquenes el Vallibierna (3056m)




A mesura que ens anem acostant a la base del Pico Tempestades (3290m) augmenta el volum de pedres i també la inclinació sobre el terreny




Ens anem acostant a la cresta, el terreny cada vegada està més descomposat. El Pico de Margalida (3239m) treu el cap al fons




Hem arribat al cordal desviats una mica a la dreta del cim. Haurem de crestejar una mica per acabar d'arribar-hi. En aquesta zona, la cresta és factible enmig de grans blocs de pedra. Al fons l'espectacular Cresta de Salenques que enllaça amb el cordal al Pico de Margalida (3239m) farcida d'agulles




Cim del Pico de Tempestades (3290m) amb l'Aneto (3404m) davant nostre mateix al fons. A la dreta Espalda de Aneto (3359m). Mirada cap al nord




Zoom cap a la creu de l'Aneto (3404m), sostre dels Pirineus. Sembla que hi ha bastant trànsit de gent




En primer terme la Cresta de Llosás, darrera seu la Vall de Corones amb el Pico de Aragüells (3044m) que varem visitar uns dies abans. Al fons despunta el Massís de Posets




Pic de Vallibierna (3056m) i Tuca de les Culebres (3051m) a la seva dreta. A la part inferior desfila la Vall de Vallibierna




La cresta que va del Pico Tempestades (3290m) al Pico Margalida (3239m) és un prodigi de la natura




La mateixa cresta que arriba fins el Pico de Russell (3207m) a la dreta




Cap al nord-est la Vall de Barrancs que arrossega les aigües de la glacera de l'Aneto (3404m) fins el Pla d'Aigualluts. Al centre de la imatge l'Ibón de Barrancs es deixa veure tímidament




El Pic de la Espalda de Aneto (3359m) es deixa caure sobre la Vall de Barrancs




Cap a l'est tenim a la part inferior de la imatge, el Coll de Salenques (2809m) que separa les valls de Barrancs i Salenques (aquesta darrera a la dreta). Damunt el Coll de Salenques, veiem el Pic de Salenques (2995m), Al fons el Tuc de Molières (3013m) lloc d'inici de la Serra de Salenques que marxa cap a l'est en direcció el Tuc de la Feixa de la Vall (2876m) a la dreta de la imatge.
La Cresta de Salenques puja des del seu coll fins guanyar el cordal on estem ubicats, és tant complicada com coneguda, un dels grans reptes dels escaladors més experimentats i lloc on malauradament molts hi han perdut la vida




Portem gairebé una hora al cim contemplant tanta bellesa. Foto al cim del Pico de Tempestades (3290m) abans d'iniciar el descens




Comencem desfent la cresta que baixa cap al Pico de Margalida (3239m)




No hi ha passos complicats però cal mesurar cada moviment per evitar qualsevol caiguda i desprendiment




Després de desfer un tram de cresta bastant vertical, la deixem i ens dirigim en sentit sud per anar perdent alçada i situar-nos a la base del Pico de Tempestades (3290m)




Aquí podem veure les restes que queden de la glacera de Tempestades. Les agulles de la Cresta de Salenques s'enfilen des del seu coll. La Cresta de Salenques està formada per la Forca d'Estasen (3030m) i les Agulles de Salenques (3148m-3111m) com a punts més destacats. Lloc d'alegries i tristeses alhora




Brutal l'enllaç fins el cordal on estem ubicats de la Cresta de Salenques amb culminació al Pico de Margalida (3239m)




Aquesta es la baixada que ens espera enmig del pedregat del que en temps ancestrals va ser un circ glacial. Al fons el Pic de Vallibierna (3056m)




Deixem enrere la base del Pico de Tempestades (3290m) i el pendent es suavitza tot i que continuem circulant per terreny inestable




Ens sorprenen les lloses planes i continuades enmig de tant pedregar




Arribem a l'inici d'aquest esglaó que forma el circ glaciar i ens despedim del Pico de Tempestades (3290m), per fi tornem a veure el verd de l'herba




De nou a l'Ibón de Llosás, sensacional poder veure les parets que el guarden reflexades en les seves aigües




Sobrepassat l'Ibón de Llosás baixem cap a la Pleta de Llosás que ja veiem al fons. En segon terme la Tuqueta Blanca (2607m)




Zoom cap al "paso del caballo" que separa el Pic de Vallibierna (3056m) de la Tuca de les Culebres (3051m), un estret i curt pas on cal extremar les precaucions i per seguretat, passar-lo amb una cama a cada vessant com si estiguéssim pujats a un cavall, d'aquí el seu nom. Un altre pas mític al món muntanyenc on també s'hi han perdut vides




Arribem a la Pleta de Llosás, un indret molt bonic on deixo unes imatges en forma de petit homenatge ja que penso que val la pena








A la Pleta de Llosás hi desenvoquen les aigües dels Ibons de Llosás que hi arriben a través del Barranc de Llosás. En aquest punt planer el curs de les aigües es suavitza fins acabar desenvocant el e Vallibierna












Petits salts d'aigua en el punt en què les aigües de Llosás es barrejen amb les del riu de Vallibierna




Mirada enrere per veure d'on venim




I arribem novament al Puente de Coronas on aprofitarem per comentar la genial sortida d'alta muntanya que hem viscut, mentre fem una mica d'estiraments i esperem que el bus ens vingui a buscar




Pepa i Ezequiel, petit tribut a una nova amistat que varem fer de dues persones que estimen més que ningú aquelles muntanyes. Moltes gràcies i fins aviat!







2 comentaris:

Dani Alcalá Almela ha dit...

Ja només el nom del cim, m'encanta!!, l'escarpat espectacle rocós es sublim, brutal com ho has definit tu, inclús a voltes sobrecollidor, enhorabona al dos per aquest gran cim.

Salut!!

Carles Gutiérrez Burniol ha dit...

Moltes gràcies Dani, de fet tenir un dia de bon temps com aquest i poder degustar el cim en solitud i tanta estona no té preu. Sens dubte, un dels millors moments de les vacances.

Salut i muntanya ;)